«Joguines?»

«Joguines?»
8 d'octubre de 2017 coespai

IMG-20171008-WA0000

El títol de l’exposició proposat per Sebi Subiròs, pierre d.la i Rita Andreu conté una interrogació, la utilitzem per situar-nos a l’espai 3er Esquerra, mirem i sí, veiem joguines per tota la sala. El (pre)texte de l’exposició neix del joc, de la capacitat de jugar. Però ara s’han convertit en quelcom més. Ara són objectes.

Reconocer algo como objeto es detenerse ante ello; quedar hechizado, prendido, darle crédito. Quedar en cierto modo enamorado.(…). El objeto, quiere decir, según es sabido, algo frente a nosotros, algo que tiene independència, que se ha desprendido de nosotros y existe desde sí mismo. (Zambrano, M. Hacía un saber sobre el alma)

L’inici d’allò que esteu veient es pot situar en un moment precís, en l’instant de la fascinació per una joguina, de l’emoció d’obrir un ou que conté un joguet que s’ha de construir. Aquest mateix fil -el juganer-, segueix la fotografia que capta l’instant. Una cosa tan innocent esdevé un any més tard la proposta que es desplega a l’espai 3er Esquerra.

Potser si ens quedem en la superfície, amb el (pre)text, només veurem el que es pot vincular amb l’oci, la infància i el pati d’esbarjo clarament oposat al pensament reflexiu, madur, i racional. Ens podem preguntar com Frederic Schiller.

¿no es rebaixa, la bellesa, quan es converteix en un simple joc i se la compara amb els objectes frívols que tota la vida han merescut aquell nom? (Cartes sobre l’educació estètica de l’home)

És un simple joc, podem pensar. I encara que sigui un simple joc, tots els jocs signifiquen alguna cosa. Sempre. Són la llibertat d’expressió que traspassa al domini de la paraula. Són la insubordinació que trenca el cercle perfecte que ens envolta i ens deixa treballar a la perifèria, en el llindar de la raó poètica. I, haurem de tornar a donar la paraula a Schiller:

Perquè, per dir-ho d’una vegada, l’home només juga quan és home en el ple sentit de la paraula i només és plenament home quan juga. (Cartes sobre l’educació estètica de l’home)

Haurem de parlar però de la capacitat de joc i de jugar de dos homes i una dona, en aquest cas. «Joguines?» es desplega a l’espai conformant una dialèctica metafòrica reclosa en cadascun dels racons que els artistes ens ofereixen. Els objectes –solitaris o en grups repartits per l’espai- ens conviden, en alguns dels casos, a la reflexió, a obrir la mirada, a jugar amb els contraris, a crear sota el nostre esguard una nova narració; altres narren històries verídiques, s’inventen un nou món habitat des del no-lloc, inclús podem trobar el que ens convida a asseure’ns i passar l’estona construint el nostre bestiari.

La poètica és la que procura l’obertura, la raó ens concedeix l’expressió de l’objecte que ens permetrà fer present la realitat fugissera. És la metàfora com objecte la que ens permet arribar a aquell no-lloc tan difícil de delimitar. La proposta «Joguines?» ens convida a la recerca de la raó poètica de Maria Zambrano, a la recerca de la metàfora que emergeix de la raó per detenir-nos i també per enamorar-nos.
(Olga Taravilla Baquero)